El passat primer de maig havia quedat amb una persona a les deu del matí a la Rambla del Raval, es va presentar sobre les onze, però no va ser cap problema, vam poder muntar la paradeta de l'organització política a la qual pertanyo, amb quatre adhesius, quatre xapes i quatre samarretes (tarades). Fins aquí tot normal, però,
amb tota sinceritat, no s'hauria d'ampliar una mica el marxandatge ? No sé, encenedors amb l'estelada o amb el logo de l'organització, clauers, llibres... Potser això ho hauria de dir en una reunió interna, però no crec que ningú se m'ofengui si ho faig al blog. Més tenint en compte que és la primera cosa que publico. La venda va ser penosa, una samarreta (tarada), un parell de xapes i set o vuit punts de llibre d'una campanya que m'engegat ara. Els adhesius, com eren gratis, van tenir més èxit. Bé, gratis gratis no eren, jo demanava la voluntat, però avui en dia hi ha tan poca voluntat...
El dia va ser molt variat climatològicament, a estones sol, a estones núvols, a estones pluja fina; bé, no cal dir que vol dir varietat climatològica. Tot anava bé fins que un noi, xicot o senyor, no sabria com definir-ho, em va dir que estava a l'espera de ser avisat per militar a la nostra organització, jo li vaig dir que no sabia quin problema podria haver passat. Li vaig explicar el procediment, segons el protocol que a mi mateix em van explicar mesos enrere i... ja està ? NOOO ! Em va fer un interrogatori llarg i pesat. Crec que en algun moment de la conversa em va agafar un petit mareig. Jo, que sóc de bona pasta, fins i tot una mica babau a estones, no vaig saber tallar la conversa i vaig estar allà intentant explicar-li que havia de fer (intentant-ho perquè únicament parlava ell, sense possibilitat que fos una conversa "normal", ans el contrari, allò era un monòleg i en alguns moments un soliloqui, perquè ni tan sols li prestava atenció -a estones-). La meva companya de paradeta, intentava dir-me coses amb intenció de tallar la conversa, monòleg, soliloqui, perquè,
amb tota sinceritat, veia que jo solet no era capaç de fer-ho.
Vaig menjar paella, boníssima, a 4€ el plat. Vaig menjar a la paradeta perquè la militància és molt dura. La meva companya de paradeta no va menjar perquè és ovolacteovegetariana. Ens vam fotre un parell de cerveses, potser tres, cadascú.
Va haver un altre moment pel matí que em va deixar una mica fotut. Un senyor d'una seixantena d'anys que jo coneixia, em va presentar a la seva companya i li va dir, -Sí, aquest és el senyor que et deia l'altre dia...- Senyor ? Es referia a mi quan deia senyor ? Mare de déu dels àngels !! Clar que començo a tenir una edat, però,
amb tota sinceritat, no estic acostumat a que diguin que jo sóc un senyor. El fet no hauria tingut més importància per mi si no arriba a ser, que quan vam decidir plegar veles i anar a la manifestació, la noia que va quedar amb mi a les deu i es va presentar a les onze, em diu, -Podries anar a la capçalera de la manifestació ? És que caldria que es veiés que hi ha algú d'edat a la pancarta !- No tinc paraules per dir com em vaig sentir. També és ben cert que la majoria de gent que estava a la manifestació, no passava dels trenta. El primer tram, de la Rambla del Raval fins al punt de trobada (avinguda de la Catedral amb Via Laietana), va ser,
amb tota sinceritat, una mica esperpèntic. La pancarta de capçalera, on jo hi era per donar una mica de seriositat per edat (!), anava fent ziga-zagues de costat a costat (com totes les ziga-zagues, és clar) i no sabíem ni quin era el camí més curt per arribar a l'avinguda de la Catedral amb Via Laietana, jo anava dient el meu parer, pensant que em farien cas per una qüestió d'edat, però no va servir de res.
La manifestació va transcórrer tranquil·la. Vam arribar a destí (la borsa de Barcelona) i en acabar tot, algunes de les persones que estaven a la mani, van ocupar l'hotel Mandarín. Els cotxes de mossos es van multiplicar tot d'una i jo no volia merder, a més, com tinc una edat... La meva companya de paradeta del matí, que era molt més jove que jo, em va voler guiar per tal d'escapolir-se del passeig de Gràcia, jo li vaig dir que em seguís a mi, que jo era un militant des de principis dels 80, però de vegades ni l'edat ni l'experiència val per res i em vaig deixar portar pels seus "bons consells".
Vam arribar a un ateneu de barri i vam seguir fent unes birres. Ens vam trobar amb amics i amigues i tot anava bé, però,
amb tota sinceritat, sempre hi ha algú que et vol esguerrar la festa. Hi havia un borratxo que en el parell d'hores que vaig estar a l'ateneu, va trencar tres ampolles de cervesa, va estar incordiant a tort i a dret i la gent estava fins els tronets d'ell, però com era un amic, li van consentir. I jo pregunto, si realment és un amic, no és millor cantar-li la canya per evitar que, amb el seu comportament, li trenqui la cara algú ? Compassió ? Sí, d'acord, compassió sí, però pena, el que es diu pena, no ens ha de fer ningú. M'enteneu, oi ?
Abans d'anar-me'n de l'ateneu, vaig estar parlant amb un amic que feia anys que no veia i m'explicava un munt de coses del nostre passat conjunt, que jo no recordava (serà l'edat ?).
Al vespre vaig voler oblidar que ja era una persona d'edat i vaig continuar, amb d'altres persones, bevent cerveses i jugant al billar, que no tot és militància, carai !
